Dones a Veneçuela

Les dones a Veneçuela han tingut una gran influència en la societat del país durant segles. Han estat líders polítiques, artistes, empresàries i han tingut un paper fonamental en la vida familiar i comunitària. A pesar d'aquestes contribucions, les dones veneçolanes han hagut de lluitar per aconseguir la igualtat de drets i oportunitats amb els homes.

El feminisme ha estat un moviment important a Veneçuela, amb dones que han lluitat per la igualtat de gènere i per erradicar la violència de gènere. Malgrat alguns avenços, encara hi ha desigualtats entre homes i dones en àmbits com l'educació, l'ocupació i la salut.^[1]

Les dones veneçolanes també han estat les protagonistes de la solidaritat i la cooperació durant els moments de crisis econòmica i política al país. Moltes han creat grups de dones per ajudar-se mútuament i han format part de moviments de resistència pacífica per a la democràcia i la justícia social.^[2][1]

Malgrat que a Veneçuela els rols de gènere han anat canviant al llarg del temps i que les dones són jurídicament iguals als homes, encara hi ha algunes estereotips que es mantenen en la societat patriarcal veneçolana. Per exemple, sol esperar-se que els homes siguin proveïdors i protectors de la família, mentre que les dones són les responsables de les tasques domèstiques i de la cura de fills i filles.^[3] Aquests estereotips de gènere poden ser restrictius i limitar la llibertat de les persones per escollir com volen viure la seva vida.^[4][5]

El matrimoni i la família són institucions importants a Veneçuela, i la majoria de les persones aspiren a formar una família i a mantenir relacions de parella estables.^[6] No obstant, la realitat del matrimoni i la família a Veneçuela és complexa i ha estat influenciada per factors com la cultura, la religió, la història i els canvis socials.

Històricament, el matrimoni a Veneçuela ha estat entès com a una institució heteronormativa i patriarcal, amb rols de gènere estereotipats i una estructura de poder desigual entre homes i dones. No obstant, aquesta visió del matrimoni i la família ha anat canviant al llarg del temps i avui dia hi ha més diversitat en les relacions de parella i en les estructures familiars.^[7]

El 1982, el dret de família es va revisar, proporcionant la igualtat de gènere en el matrimoni.^[8]

La violència de gènere és un problema greu a Veneçuela i una violació dels drets humans de les dones. La violència de gènere inclou tota mena de violència física, sexual i psicològica que es fa a les dones per motius relacionats amb el gènere. Les dones a Veneçuela han estat víctimes de violència durant segles i aquesta violència és una manifestació de la desigualtat de gènere i del patriarcat que existeix a la societat. La violència de gènere és un problema que afecta a totes les classes socials i a totes les edats, i pot ser especialment perjudicial per a les dones més vulnerables, com ara les dones pobres, les dones indígenes i les dones migrants.^[9]

El 2007, es va aprovar al país la Ley Organica Sobre el Derecho de las Mujeres a una Vida Libre de Violencia (Llei Orgànica Sobre el Dret de les Dones a una Vida Lliure de Violència).^[10]

El sufragi femení a Veneçuela es va concedir per primera vegada amb la Constitució del 1947, considerada la més liberal políticament i socialment en comparació amb les seves predecessores.^[11][12] Les dones havien començat a organitzar-se a la dècada del 1930 i 1940 després de la mort del dictador Juan Vicente Gómez.^[13] Però no va ser fins a la dècada del 1950 que es van implicar dones de totes les classes socials, i no només dones de classe mitjana.^[14] Les dones també van participar en les lluites guerrilleres durant la dècada del 1960, però no van assumir papers de lideratge a causa del caràcter organitzatiu dominat per homes d'aquests grups combatents.^[15] A la dècada del 1970, les dones van intentar organitzar-se de forma autònoma a través dels anomenats Círculos Femeninos Populares (Cercles Femenins Populars), abordant els problemes de les dones pobres i ajudant-les en iniciatives de salut, educació i ocupació. No obstant, la seva dependència de finançament extern i suport de les ONG governades per homes sovint va restringir els seus objectius.^[14]

Amb l'elecció d'Hugo Chávez com a president, es va adoptar una nova constitució el 1999, que incloïa l'article 21 que estableix el principi d'igualtat i no permet cap discriminació «per raça, sexe, creença o posició social».^[16][17] El moviment chavista també va suposar un ressorgiment en la participació de les dones en la política^[14] i la creació d'un Institut Nacional per a les Dones (INAMujer). Aquest òrgan va supervisar grups com les Fuerzas Bolivarianas (Forces Bolivàries de Dones) i els Puntos de Encuentro (Punts de Trobada), formats per dones compromeses amb Chávez i la seva administració, i que donaven suport als programes que s'implementaven.^[14][18] Aquests programes socials tenien com a objectiu proporcionar l'alfabetització de la classe baixa, formació laboral, assistència sanitària, ajuda per obtenir títols de secundària i universitaris, i proporcionar àpats diaris als barris més desfavorits. Tot i que les dones eren les principals participants d'aquests programes, no s'adreçaven exclusivament a les dones, sinó a tota la població.^[18]

Tot i que la mobilització de dones va augmentar a Veneçuela amb Chávez, aquestes dones no es comprometien amb una agenda de gènere com ho feien altres grups feministes a Amèrica Llatina en aquell moment. Algunes dones veneçolanes es van centrar en la defensa del chavisme i, tot i que van desafiar alguns aspectes de la subordinació de les dones, també van rebutjar la idea d'identificar-se amb el feminisme.^[14] Les feministes sovint eren vistes com a militants públiques amb actituds antifamíliars i que odiaven els homes, posant en perill l'ordre social establert.^[19]

El 1997, l'article 144 de la Llei orgànica de sufragi i participació política va establir una quota del 30% de dones a les llistes de les candidatures parlamentàries. L'any 2000, el Consell Nacional Electoral va suspendre aquest article, declarant-lo inconstitucional perquè violava el principi d'igualtat de l'article 21.^[18] La conseqüència prevista d'aquesta suspensió hauria estat la paritat i un augment de la quota al 50%, però no s'ha aplicat i no s'ha aplicat i no es prenen mesures per a la infracció de les legislacions.^[12] El 2019, 38 dels 165 diputats i diputades elegides a l'Assemblea Nacional eren dones (el 23%).

El nombre de ministeris dirigits per dones polítiques ha disminuït, en comparació amb el gabinet final de Chávez, passant del 39% al 24%. El Tribunal Suprem amb 32 jutges designats (16 dones i 16 homes) és l'única institució de Veneçuela que presenta la paritat de gènere en els seus membres.^[12]

A nivell comunitari cada vegada estan més presents les dones, la qual cosa és crucial en l'apoderament de les dones de classe baixa. Tot i això, aquestes dones líders dels consells comunals han informat que la seva presència és ignorada als nivells més alts i que estan sent excloses de les oportunitats polítiques.^[20]

• Tràfic humà a Veneçuela

• Venezuelan Women Are Dying From Buttock Injections, by Alasdair Baverstock, from The Atlantic magazine
• Venezuelan Thieves Target Women's Hair, by Claire Groden, from Time magazine
• Typical Venezuelan woman Arxivat 2019-01-13 a Wayback Machine.