Vectors Q

Els vectors Q s'utilitzen en la dinàmica atmosfèrica per entendre processos físics com el moviment vertical i la frontogènesi. Els vectors Q no són magnituds físiques que es poden mesurar a l'atmosfera sinó que es deriven de les equacions quasigeostròfiques i es poden utilitzar en situacions de diagnòstic anteriors. A les cartes meteorològiques, els vectors Q apunten cap amunt i allunyant-se del moviment descendent. Els vectors Q són una alternativa a l'equació omega per diagnosticar el moviment vertical en les equacions quasigeostròfiques.

Derivació

Derivat per primera vegada el 1978,[1] La derivació del vector Q es pot simplificar per a les latituds mitjanes, utilitzant les equacions de predicció quasi geostròfiques del pla β de latitud mitjana:[2]

  1. D g u g D t f 0 v a β y v g = 0 {\displaystyle {\frac {D_{g}u_{g}}{Dt}}-f_{0}v_{a}-\beta yv_{g}=0} (component x de l'equació del moment quasigeostròfic)
  2. D g v g D t + f 0 u a + β y u g = 0 {\displaystyle {\frac {D_{g}v_{g}}{Dt}}+f_{0}u_{a}+\beta yu_{g}=0} (component y de l'equació del moment quasigeostròfic)
  3. D g T D t σ p R ω = J c p {\displaystyle {\frac {D_{g}T}{Dt}}-{\frac {\sigma p}{R}}\omega ={\frac {J}{c_{p}}}} (equació termodinàmica quasigeostròfica)

I les equacions del vent tèrmic:

f 0 u g p = R p T y {\displaystyle f_{0}{\frac {\partial u_{g}}{\partial p}}={\frac {R}{p}}{\frac {\partial T}{\partial y}}} (x component of thermal wind equation)

f 0 v g p = R p T x {\displaystyle f_{0}{\frac {\partial v_{g}}{\partial p}}=-{\frac {R}{p}}{\frac {\partial T}{\partial x}}} (y component of thermal wind equation)

on f 0 {\displaystyle f_{0}} és el paràmetre de Coriolis,

aproximada per la constant 1e−4 s−1; R {\displaystyle R} és la constant del gas ideal atmosfèric; β {\displaystyle \beta } és el canvi de latitud en el paràmetre de Coriolis β = f y {\displaystyle \beta ={\frac {\partial f}{\partial y}}} ; σ {\displaystyle \sigma } és un paràmetre d'estabilitat estàtica; c p {\displaystyle c_{p}} és la calor específica a pressió constant; p {\displaystyle p} és pressió; T {\displaystyle T} és la temperatura; qualsevol cosa amb un subíndex g {\displaystyle g} indica geostròfic; qualsevol cosa amb un subíndex a {\displaystyle a} indica ageostròfic; J {\displaystyle J} és una velocitat d'escalfament diabàtica; i ω {\displaystyle \omega } és la velocitat de canvi de pressió lagrangià amb el temps. ω = D p D t {\displaystyle \omega ={\frac {Dp}{Dt}}} . Tingueu en compte que com que la pressió disminueix amb l'alçada a l'atmosfera, un valor negatiu de ω {\displaystyle \omega } és un moviment vertical ascendent, anàleg a + w = D z D t {\displaystyle +w={\frac {Dz}{Dt}}} .

A partir d'aquestes equacions podem obtenir expressions per al vector Q:

Q i = R σ p [ u g x T x + v g x T y ] {\displaystyle Q_{i}=-{\frac {R}{\sigma p}}\left[{\frac {\partial u_{g}}{\partial x}}{\frac {\partial T}{\partial x}}+{\frac {\partial v_{g}}{\partial x}}{\frac {\partial T}{\partial y}}\right]}

Q j = R σ p [ u g y T x + v g y T y ] {\displaystyle Q_{j}=-{\frac {R}{\sigma p}}\left[{\frac {\partial u_{g}}{\partial y}}{\frac {\partial T}{\partial x}}+{\frac {\partial v_{g}}{\partial y}}{\frac {\partial T}{\partial y}}\right]}

I en forma vectorial:

Q i = R σ p V g x T {\displaystyle Q_{i}=-{\frac {R}{\sigma p}}{\frac {\partial {\vec {V_{g}}}}{\partial x}}\cdot {\vec {\nabla }}T}

Q j = R σ p V g y T {\displaystyle Q_{j}=-{\frac {R}{\sigma p}}{\frac {\partial {\vec {V_{g}}}}{\partial y}}\cdot {\vec {\nabla }}T}

En connectar aquestes equacions del vector Q a l'equació omega quasigeostròfica dona:

( σ 2 + f 2 2 p 2 ) ω = 2 Q + f β v g p κ p 2 J {\displaystyle \left(\sigma {\overrightarrow {\nabla ^{2}}}+f_{\circ }^{2}{\frac {\partial ^{2}}{\partial p^{2}}}\right)\omega =-2{\vec {\nabla }}\cdot {\vec {Q}}+f_{\circ }\beta {\frac {\partial v_{g}}{\partial p}}-{\frac {\kappa }{p}}{\overrightarrow {\nabla ^{2}}}J}

Si les segones derivades s'aproximen com a signe negatiu, com és cert per a una funció sinusoïdal, l'anterior en un entorn adiabàtic es pot veure com una afirmació sobre el moviment ascendent:

ω 2 Q {\displaystyle -\omega \propto -2{\vec {\nabla }}\cdot {\vec {Q}}}

L'ampliació del costat esquerre de l'equació omega quasi geostròfica en una sèrie de Fourier dona el ω {\displaystyle -\omega } anterior, el que implica que a ω {\displaystyle -\omega } es pot suposar una relació amb el costat dret de l'equació omega quasigeostròfica.

Aquesta expressió mostra que la divergència del vector Q ( Q {\displaystyle {\vec {\nabla }}\cdot {\vec {Q}}} ) s'associa amb el moviment descendent. Per tant, forces convergents Q {\displaystyle {\vec {Q}}} ascendeixen i les forces divergents Q {\displaystyle {\vec {Q}}} descendeixen.[3] Els vectors Q i tot el flux ageostròfic existeix per preservar l'equilibri del vent tèrmic. Per tant, els vectors Q de baix nivell tendeixen a apuntar en la direcció dels vents ageostròfics de baix nivell.[4]

Aplicacions

Els vectors Q es poden determinar completament amb: l'altura geopotencial ( Φ {\displaystyle \Phi } ) i temperatura en una superfície de pressió constant. Els vectors Q sempre apunten en la direcció de l'aire ascendent. Per a un cicló i un anticicló idealitzats a l'hemisferi nord (on T y < 0 {\displaystyle {\frac {\partial T}{\partial y}}<0} ), Els ciclons tenen vectors Q que apunten paral·lels al vent tèrmic i els anticiclons tenen vectors Q que apunten antiparal·lels al vent tèrmic.[5] Això significa moviment ascendent a l'àrea d'advecció d'aire càlid i moviment descendent a l'àrea d'advecció d'aire fred.

En la frontogènesi, els gradients de temperatura s'han d'ajustar per a la iniciació. Per a aquestes situacions, els vectors Q apunten cap a l'aire ascendent i els gradients tèrmics que augmenten.[6] A les zones de vectors Q convergents, es crea vorticitat ciclònica, i a les zones divergents, es crea vorticitat anticiclònica.[1]

Referències

  1. 1,0 1,1 Hoskins, B. J.; Draghici, I.; Davies, H. C. «A new look at the ω-equation» (en anglès). Quart. J. R. Met. Soc, 104, 1978, pàg. 31–38.
  2. Holton, James R. Elsevier Academic. An Introduction to Dynamic Meteorology (en anglès), 2004, p. 168–72. ISBN 0-12-354015-1. 
  3. Holton, James R. Elsevier Academic. An Introduction to Dynamic Meteorology (en anglès), 2004, p. 170. ISBN 0-12-354015-1. 
  4. Hewitt, C. N.. John Wiley & Sons. Handbook of atmospheric science: principles and applications (en anglès), 2003, p. 286. ISBN 0-632-05286-4. 
  5. Holton, James R. Elsevier Academic. An Introduction to Dynamic Meteorology (en anglès), 2004, p. 171. ISBN 0-12-354015-1. 
  6. National Weather Service, Jet Stream - Online School for Weather. «Glossary: Q's» (en anglès). NOAA - NWS. [Consulta: 13 desembre 2022].